Després de 23 anys de presidència, era bo per a Catalunya i per a la democràcia catalana un canvi de terç. Aleshores jo pensava que el president Pujol havia estat un bon president per a Catalunya. El govern tripartit va donar pas a una nova etapa política a la Catalunya contemporània, insisteixo que necessària. Avui, però, i després de dos presidents posteriors a Pujol, he de reconèixer que el president Pujol ha estat el millor president de i per a Catalunya, tant com a president com a com a expresident. No dubto que el president Montilla fa les coses tant bé com pot, i el context que li ha tocat viure és ben diferent dels anys -tampoc gens fàcils- de Jordi Pujol, però és just en els moments de major dificultat quan es copsa el nivell d'un president i d'un govern.
Catalunya està abocada a unes eleccions en el darrer trimestre de l'any en curs, i tot sembla ben obert. Ara, però, i seguint la mateixa lògica que en el final de l'època Pujol, convé un nou canvi d'aires. Tampoc sé si Artur Mas serà un gran president (en tot cas, està per veure), però cal reactivar, estimular i animar la política catalana que, d'altra banda, viu un moment històric d'evolució sobiranista ben interessant.
El cansament que la ciutadania catalana està acumulant sobre el Tripartit, al què el conseller Ernest Maragall va fer referència en un atac de sincera coherència, pot estar passant factura a casa, sobretot, del desgast que genera la primera línea política i mediàtica del Tripartit durant aquests 8 anys. D'altra banda, Convergència Democràtica de Catalunya ha d'estar alerta i fer una clara i determinada opció per transparentar el què ha pogut passar amb el Cas Millet, prendre nota, entomar el mea culpa on li correspongui, i fer proposta d'esmena perquè no torni a succeir. Si CiU no respon amb decisió a la taca d'oli que pot estar a punt de caure sobre la federació en aquest afer Millet, és possible que no pugui donar el tomb que molts ciutadans esperen en el govern de Catalunya.
No podem oblidar la resta de partits polítics de l'arc parlamentari, que representen opcions dels ciutadans de Catalunya que no podem obviar. Una de les preguntes que ens farem prèviament a aquestes esperades eleccions és si ERC ha tocat sostre electoral o no encara; si la Iniciativa per Catalunya del nou candidat Herrera és un revulsiu per a les bases del partit i els seus votants; i si PP i Ciutadans augmenten, competeixen entre sí, o perden vots en aquesta convocatòria electoral.
I Josep Antoni Duran i Lleida? El polític millor valorat a tot Espanya i amb certa diferència... Quin paper li espera en la Federació, en la Generalitat si guanya les eleccions, o potser a Madrid si el PP fa el tomb i guanya (per minoria i per majoria) les eleccions generals? Sens dubte Duran és, per a mi, un interessantíssim interrogant...
Sigui com sigui, en aquesta hora complicada econòmicament i difícil políticament per a Catalunya, cal posar-se a treballar per al país, cadascú des de la seva entitat, la seva feina, el seu color polític o de partit, el seu compromís social, econòmic o religiós... No podem badar, i aplicant el gran discurs kennedyà: "No pensem què pot fer Catalunya per nosaltres; pensem què podem fer nosaltres per Catalunya".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada