No és hora ni dia per a escriure sobre Catalunya, i menys sobre política catalana; i molt menys encara sobre l'autodeterminació de Catalunya. Res em farà ser, avui, home de seny i de moderació. Però és clar que malgrat aquesta indignació barrejada amb ràbia i escàndol, que em banya avui davant la darrera hora de les notícies del Constitucional sobre l'Estatut, haig de reconèixer clarament que aquest Tribunal avui ha votat per la Independència de Catalunya.
Mai m'he manifestat públicament sobre aquest aspecte vital per a Catalunya fins que avui he sentit un atac directe contra l'autogovern del nostre país. La democràcia parlà al Parlament, als carrers de Catalunya, i fins i tot al Congrés dels Diputats (que no era fàcil)...; un darrer eslabó ha pogut tombar el que semblava massa idealista: una Catalunya que caminava cada vegada més cap a un autogovern sòlid i madur. Tots acceptàvem que el pas intermig a l'autodeterminació podia ser una Espanya Plural, que no ha estat més que l'engany de 8 anys de govern socialista a Madrid i Tripartit a Barcelona. Tant se val que el nostre President Montilla ara "s'emprenyi" del tot...; altres ja ensumàvem que acabaríem emprenyadíssims des de feia temps...
Ni les institucions de l'Estat, ni els polítics d'allà i de casa nostra, ni a vegades una certa passivitat ciutadana en tot aquest afer, han pogut tirar endavant una possibilitat d'aconseguir un cert encaix de Catalunya dins l'eufemisme més deshonrós: "el conjunt d'Espanya". Des d'avui cada vegada hi ha menys "conjunt"...
La sobirania de Catalunya ha de ser l'únic camí i la darrera drecera que els catalans prenguem, lliurement, democràtica i pacífica, per assolir el sostre de llibertat que ens pertoca: la independència política fent de Catalunya un estat dins la Unió Europea, amb atribucions úniques i pròpies d'un estat sobirà, amb representació en els estaments i institucions internacionals, i amb la màxima força política per administrar-se políticament, socialment, econòmicament, comercialment, culturalment, etc.
L'escàndol és tan gran que es recordarà històricament. Avui, torno a repetir-ho, el Tribunal Constitucional, segurament sense saber-ho, no ha votat esquerdar un Estaut sinó un Estat. Molts ja sentíem en el nostre interior que és el que més ens anava: esquerdar l'Estat, perquè l'Estatut reeixit en el fons fons fons no ens satisfeia plenament. El que a molts catalans ens satisfà plenament és la plena sobirania del nostre país.
Un dia, esperem-ho, serà lliure, sense drames, ni pors, ni tòpics, ni manies, i sobretot, sense que a les institucions espanyoles ens hagin de dir què han de fer les institucions catalanes. No calia, però no han estat des de Madrid els que han volgut treballar per l'encaix català justament; ara no ho farem més que ells els catalans, oi?
Gràcies benvolguts magistrats del Tribunal Constitucional. Mai hauríeu pogut fer més favor a la meva idea de Catalunya que vosaltres des d'aquestes altes instàncies espanyoles. Gairebé 4 anys per a una gran feina... Per a mi, sincerament, ha estat una bona feina. Catalunya ha fet un pas més per a la seva independència política. Gràcies!
Adéu, Espanya, adéu...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada