El Tribunal Constitucional vota la Indepèndència de Catalunya

No és hora ni dia per a escriure sobre Catalunya, i menys sobre política catalana; i molt menys encara sobre l'autodeterminació de Catalunya. Res em farà ser, avui, home de seny i de moderació. Però és clar que malgrat aquesta indignació barrejada amb ràbia i escàndol, que em banya avui davant la darrera hora de les notícies del Constitucional sobre l'Estatut, haig de reconèixer clarament que aquest Tribunal avui ha votat per la Independència de Catalunya.

Mai m'he manifestat públicament sobre aquest aspecte vital per a Catalunya fins que avui he sentit un atac directe contra l'autogovern del nostre país. La democràcia parlà al Parlament, als carrers de Catalunya, i fins i tot al Congrés dels Diputats (que no era fàcil)...; un darrer eslabó ha pogut tombar el que semblava massa idealista: una Catalunya que caminava cada vegada més cap a un autogovern sòlid i madur. Tots acceptàvem que el pas intermig a l'autodeterminació podia ser una Espanya Plural, que no ha estat més que l'engany de 8 anys de govern socialista a Madrid i Tripartit a Barcelona. Tant se val que el nostre President Montilla ara "s'emprenyi" del tot...; altres ja ensumàvem que acabaríem emprenyadíssims des de feia temps...

Ni les institucions de l'Estat, ni els polítics d'allà i de casa nostra, ni a vegades una certa passivitat ciutadana en tot aquest afer, han pogut tirar endavant una possibilitat d'aconseguir un cert encaix de Catalunya dins l'eufemisme més deshonrós: "el conjunt d'Espanya". Des d'avui cada vegada hi ha menys "conjunt"...

La sobirania de Catalunya ha de ser l'únic camí i la darrera drecera que els catalans prenguem, lliurement, democràtica i pacífica, per assolir el sostre de llibertat que ens pertoca: la independència política fent de Catalunya un estat dins la Unió Europea, amb atribucions úniques i pròpies d'un estat sobirà, amb representació en els estaments i institucions internacionals, i amb la màxima força política per administrar-se políticament, socialment, econòmicament, comercialment, culturalment, etc.

L'escàndol és tan gran que es recordarà històricament. Avui, torno a repetir-ho, el Tribunal Constitucional, segurament sense saber-ho, no ha votat esquerdar un Estaut sinó un Estat. Molts ja sentíem en el nostre interior que és el que més ens anava: esquerdar l'Estat, perquè l'Estatut reeixit en el fons fons fons no ens satisfeia plenament. El que a molts catalans ens satisfà plenament és la plena sobirania del nostre país.

Un dia, esperem-ho, serà lliure, sense drames, ni pors, ni tòpics, ni manies, i sobretot, sense que a les institucions espanyoles ens hagin de dir què han de fer les institucions catalanes. No calia, però no han estat des de Madrid els que han volgut treballar per l'encaix català justament; ara no ho farem més que ells els catalans, oi?

Gràcies benvolguts magistrats del Tribunal Constitucional. Mai hauríeu pogut fer més favor a la meva idea de Catalunya que vosaltres des d'aquestes altes instàncies espanyoles. Gairebé 4 anys per a una gran feina... Per a mi, sincerament, ha estat una bona feina. Catalunya ha fet un pas més per a la seva independència política. Gràcies!

Adéu, Espanya, adéu...

I tu, què pots fer per Catalunya?

Després de 23 anys de presidència, era bo per a Catalunya i per a la democràcia catalana un canvi de terç. Aleshores jo pensava que el president Pujol havia estat un bon president per a Catalunya. El govern tripartit va donar pas a una nova etapa política a la Catalunya contemporània, insisteixo que necessària. Avui, però, i després de dos presidents posteriors a Pujol, he de reconèixer que el president Pujol ha estat el millor president de i per a Catalunya, tant com a president com a com a expresident. No dubto que el president Montilla fa les coses tant bé com pot, i el context que li ha tocat viure és ben diferent dels anys -tampoc gens fàcils- de Jordi Pujol, però és just en els moments de major dificultat quan es copsa el nivell d'un president i d'un govern.

Catalunya està abocada a unes eleccions en el darrer trimestre de l'any en curs, i tot sembla ben obert. Ara, però, i seguint la mateixa lògica que en el final de l'època Pujol, convé un nou canvi d'aires. Tampoc sé si Artur Mas serà un gran president (en tot cas, està per veure), però cal reactivar, estimular i animar la política catalana que, d'altra banda, viu un moment històric d'evolució sobiranista ben interessant.

El cansament que la ciutadania catalana està acumulant sobre el Tripartit, al què el conseller Ernest Maragall va fer referència en un atac de sincera coherència, pot estar passant factura a casa, sobretot, del desgast que genera la primera línea política i mediàtica del Tripartit durant aquests 8 anys. D'altra banda, Convergència Democràtica de Catalunya ha d'estar alerta i fer una clara i determinada opció per transparentar el què ha pogut passar amb el Cas Millet, prendre nota, entomar el mea culpa on li correspongui, i fer proposta d'esmena perquè no torni a succeir. Si CiU no respon amb decisió a la taca d'oli que pot estar a punt de caure sobre la federació en aquest afer Millet, és possible que no pugui donar el tomb que molts ciutadans esperen en el govern de Catalunya.

No podem oblidar la resta de partits polítics de l'arc parlamentari, que representen opcions dels ciutadans de Catalunya que no podem obviar. Una de les preguntes que ens farem prèviament a aquestes esperades eleccions és si ERC ha tocat sostre electoral o no encara; si la Iniciativa per Catalunya del nou candidat Herrera és un revulsiu per a les bases del partit i els seus votants; i si PP i Ciutadans augmenten, competeixen entre sí, o perden vots en aquesta convocatòria electoral.

I Josep Antoni Duran i Lleida? El polític millor valorat a tot Espanya i amb certa diferència... Quin paper li espera en la Federació, en la Generalitat si guanya les eleccions, o potser a Madrid si el PP fa el tomb i guanya (per minoria i per majoria) les eleccions generals? Sens dubte Duran és, per a mi, un interessantíssim interrogant...

Sigui com sigui, en aquesta hora complicada econòmicament i difícil políticament per a Catalunya, cal posar-se a treballar per al país, cadascú des de la seva entitat, la seva feina, el seu color polític o de partit, el seu compromís social, econòmic o religiós... No podem badar, i aplicant el gran discurs kennedyà: "No pensem què pot fer Catalunya per nosaltres; pensem què podem fer nosaltres per Catalunya".